Els problemes de salut mental del Xavi van començar quan tenia al voltant dels 12 anys. Vivia a Barcelona amb la seva família, però al seu pare li va sortir una oportunitat de treball a Cambrils, així que s’hi van mudar. No tenia amics al poble i, a més, va entrar a un nou col·legi de Tarragona, en el que va patir bullying durant tres anys, i algun cas d’abús sexual. Aquí és on varen començar els seus problemes de salut mental. Es sentia malament, però llavors no sabia què li passava ni que tenia. Només sabia que es sentia inferior als demés, tenia moltes pors i sentiment de culpa... i va anar suportant aquesta patiment durant anys i anys.

 

Durant els trajectes de l’autobús de l’escolta, els seus companys es reien d’ell i el menyspreaven. Ell, que veia al seu professor com l’adult referent i responsable en aquell àmbit, intentava posar-se el seu costat perquè l’ajudés. Al contrari, el professor llegia el diari i no en feia ni cas. A partir d’aquí, va començar a pensar que el menyspreu que sofria era culpa seva i que era un problema seu; sinó, el professor hagués fet alguna cosa. Van anar passant els anys, sempre amb aquest sentiment de culpabilitat i d’inferioritat i de creure que el problema era seu.

​

Al voltant dels 30 anys, finalment, decideix anar a un metge i el diagnostiquen de depressió major amb ansietat. Igualment, ell va seguir pensant que la culpa era seva i no ho va contar mai a absolutament ningú per por al rebuig. “Ja em sentia inferior, si hagués explicat que tenia problemes de salut mental, hagués sigut pitjor”.

​

A causa d’aquest auto estigma, el Xavi havia de fer veure, dia a dia, que era molt feliç i que era “un més” en la societat, però, a la llarga, aquesta ocultació empitjorava la seva malaltia i el feia patir encara més. 

​

Ara fa al voltant de tres o quatres anys, ho va començar a explicar. Durant aquests 20 anys, aproximadament, ell s’havia amagat sempre. Poc a poc comença a interioritzar els problemes de salut mental, a entendre que la depressió i l’ansietat formen part d’ell i que formaran part d’ell, segurament, tota la vida, i comença a acceptar-ho. Alhora, comença a perdre la por al rebuig i comença a explicar-ho.

​

Tot i que l'auto estigma és la pitjor discriminació que ha patit i que ha tingut la sort de comptar amb un molt bon amic que l'ha recolzat de la forma més empàtica possible, reconeix que l'estigma social és molt freqüent vers els problemes de salut mental i que el problema s'estén a la política sanitària i als mitjans de comunicació.

​

Amb tot, el Xavi reivindica que les persones que pateixen un trastorn de salut mental no mereixen un tracte diferenciat, ja que són iguals a la resta. De fet, defensa: “la meva condició no significa que no porti una vida normal. Jo sóc una persona normal, només tinc una malaltia, com el que és diabètic, que s’ha de prendre insulina, o com el que té artrosis. Hi ha alguna limitació, però que jo ara conec molt bé i la puc controlar. De fet sóc una persona súper activa i sociable, i em presto voluntari a tot... especialment a totes les activitats que s’organitzen al poble, com els pastorets, els diables, l’equip de futbol...”.