El Dani va ser diagnosticat d’esquizofrènia als 21 anys, a conseqüència d'haver patit abús sexual i bullying durant la seva infància. El seu rendiment escolar va baixar, i va acabar deixant els estudis (COU) perquè creia que els seus companys de classe se’n reien d’ell i, poc després va tenir dos brots a la feina. Quan el van diagnosticar es va sentir alleujat o, si més no, recolzat, ja que no sabia què li passava fins aleshores. Acte seguit, es va dedicar a documentar-se sobre el seu trastorn i sobre la salut mental en general.

​

Tot i que el Dani mai ho ha amagat, sempre ha parlat del seu trastorn sense cap problema, també ha patit estigma, sobretot, en l’àmbit laboral. L’han acomiadat de diverses feines i, en altres, l’han amenaçat de fer-ho. En un procés de selecció va ser discriminat pel seu trastorn. Havia sigut escollit com a millor candidat, però quan els va presentar el certificat de discapacitat, el varen rebutjar perquè creien que la seva discapacitat era deguda al consum de drogues, un dels tòpics més difosos en trastorns d’aquest tipus.

​

En l’àmbit sanitari, una terapeuta ocupacional el va acusar de ser mandrós degut a l’esforç que li suposa llevar-se al matí. “Em fa sentir una persona menyspreable que jo pugui tenir mandra. Soc una persona súper activa, que faig multitud de tasques. El que tinc és abúlia (manca d’energia o de voluntat) i anhedonia (manca de plaer amb les coses que faig), símptomes de l’esquizofrènia”.

​

En el cas del Dani, no han relacionat mai el seu trastorn i, per extensió, a ell, amb la violència, però reconeix que sol passar malgrat que els estudis científics demostren que les persones diagnosticades amb un trastorn esquizofrènic som més aviat víctimes de violència aliena, que no pas perpetradors d’aquesta violència. En aquest sentit, el Dani reconeix, "jo no he sigut mai violent, mai a la vida. Ni en situació de brot psicòtic ho he sigut".

​

Amb tot, el testimoni s'ha convertit en un activista que lluita, dia a dia, per acabar amb l'estigma que arrossega la salut mental des de fa moltíssims anys. De fet, el Dani apunta a la discriminació història que ha patit el col·lectiu des de que es tractava a les persones amb un trastorn de salut mental com a criminals, bojos, inferiors... i se'ls ha arribat a crucificar, matar, aïllar, menysprear...

​

Aquesta visió de la salut mental s'ha anat perpetuant a causa, en part, del tractament que se'n fa de la salut mental en els mitjans de comunicació i en les peces de ficció, en les que els personatges que pateixen una malaltia d'aquest tipus es presenten molt estereotipades i banalitzades, de manera que es perpetua l'estigma.

​

En aquest sentit, el Dani reivindica que les persones amb trastorn mental no són monstres, ni genis ni bojos... ni tampoc són especials. Són persones com tu o com jo, gent a peu, que poden ser feliços. I afegeix, "jo tinc un trastorn de salut mental, però soc feliç".