Les persones que pateixen un trastorn de salut mental no només han de lluitar amb la seva malaltia, sinó que també s’han de preocupar pel tracte social que reben. Una societat que silencia i estigmatitza el col·lectiu a causa del desconeixement i dels estereotips perpetuats pels mitjans de comunicació.
El Xavi León, de 52 anys, ha treballat de comercial tota la seva vida, però fa poc va decidir iniciar els estudis per ser tècnic en emergències sanitàries i poder ajudar als demés. La Maria Aran té 38 anys i treballa d'administrativa en una consulta mèdica, feina que combina amb la seva passió pel ball, especialment, pel lindy hop. Per últim, el Dani Ferrer es presenta com una persona molt curiosa, que li agrada estar al dia de tot el que passa al seu voltant, activista de diverses organitzacions i amant de la música.
Els tres formen part del gairebé 20% de la població espanyola que pateix o ha patit un trastorn de salut mental en el algun moment de la seva vida. Porten una vida normal, però això no resulta fàcil en moltes ocasions, ja que han de lluitar contra molts obstacles socials i sanitaris, a més a més, del seu trastorn. De fet, tot i que una de cada cinc persones sofreix o sofrirà un problema de salut mental segons la Organització Mundial de Salut (OMS), l’acceptació d’aquesta problemàtica està molt lluny de la normalització.
La relació dels trastorns mentals amb adjectivacions negatives resulta molt freqüent en la societat. El Dani també ha hagut d’aguantar que, inclús els seus psicòlegs, l'anomenin mandrós quan ha explicat la falta de ganes d’aixecar-se del llit, símptoma propi del seu trastorn. Però els tòpics no es queden aquí. Fragilitat, inestabilitat, debilitat, aïllament social, negativitat, perillositat... són alguns dels adjectius més comuns amb els quals la societat descriu una persona amb un trastorn de salut mental, segons l’informe “L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016” de l’organització Obertament.
En canvi, tal i com explica la psicòloga Maria Dolors Mas, la majoria d’aquests adjectius venen donats per la falta d’informació sobre salut mental. Un trastorn mental no és crònic en la gran majoria dels casos, de la mateixa manera que una persona amb un trastorn mental no és fràgil ni negativa ni mandrosa... Alguns d'aquests adjectius poden ser símptomes que pateixen les persones amb una malaltia mental, però no van lligats intrínsecament a la seva personalitat.
Degut a aquestes falses atribucions, la Maria Aran va decidir mentir en una entrevista de feina quan li van preguntar si tenia algun problema de salut mental. Ho va negar i la van agafar. Ella afirma que si hagués dit la veritat, hagués quedat fora del procés i, continua que “no ha estat la única vegada que he notat aquesta desconfiança i discriminació cap al món de la salut mental en l’entorn laboral”.
Aquest fort estigma acaba provocant que les persones amb trastorn generin estratègies i silenciïn el seu problema per tal de no ser discriminades ni obtenir un tracte negatiu per part de la resta de la societat, especialment en l’entorn laboral i l’educatiu, tot i que també en l’entorn social.
El Xavi va ocultar el seu trastorn durant més de vint anys per la por que tenia a ser rebutjat a causa de l’estigma. Durant tots aquells anys, va fer veure que era molt feliç i que era un més en la societat, fet totalment contraproduent per a la millorar de la salut mental del testimoni. El testimoni afegeix que “al final, a més de lluitar amb la meva depressió, he hagut de fer teatre per fer veure que sóc “normal”.
Tot i que també es donen casos d'estigma, la família es presenta com un dels àmbits amb menys percentatge d’ocultació per part dels afectats. El Xavi, el Dani i la Maria ho han acabat explicant a la família, que ha acollit la notícia d’una forma, aparentment, empàtica. Així i tot, en el cas de la Maria aquesta empatia s’ha acabat traduint en condescendència, sobreprotecció i infantilització. Tot i que, en general, s’actua amb bona intenció, aquest tractament familiar fa sentir a la persona afectada més inferior i incapaç del que realment és.
En l’àmbit relacional, el Xavi apunta que ha tingut molta sort amb un amic seu de tota la vida, ja que entén a la perfecció la seva malaltia i sap ajudar-lo d’una forma totalment empàtica quan el necessita, però és conscient de que aquesta és una excepció. De fet, la Maria ha perdut molts amics per culpa de la seva malaltia, ja que, com comenta, “en els moments difícils, quan tenia una crisi de salut mental, s’han allunyat o no m’han donat el recolzament que m’haguessin donat si hagués tingut un malaltia física”.
En aquest sentit, la doctora Mas destaca la gran diferència del tractament social de les malalties de salut física i les de salut mental. Davant un trastorn de salut mental, la societat no et mira ni et tracta igual; s’acaba menyspreant a la persona que el pateix. Al final, la salut mental ha quedat relegada en un segon pla respecte la salut física, tot i que, no hi ha salut sense salut mental.
I és que els trastorn mentals segueixen sent un tema tabú en la nostra societat, fruit del desconeixement d’un tipus de salut que no és la que estem acostumats a cuidar, com la física. Una salut que no es veu, però que afecta inclús a més persones de les que en són conscients. Com diu el Dani, “falta molta educació emocional i conscienciació que podria millorar la salut mental, no només dels que patim un trastorn, sinó també de la població en general”. Però la realitat presenta una societat molt diferent, en la qual la salut mental no es té en compte, es silencia o, si se’n parla, sol presentar-se lligada a connotacions negatives, produïdes per un clar desconeixement que desemboca en rebuig. Fins a un 80% de persones amb un trastorn de salut mental reconeixen haver sigut tractades d’una forma injusta en algun àmbit de la seva vida, segons l’informe “L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016”.
En aquest sentit, la doctora Mas afirma que l’estigma cap a les persones que pateixen aquest tipus de trastorns es dona en tots els àmbits de la seva vida: en l’habitatge, la feina, la família, els amics i, malgrat sembli contradictori, també en el sistema sanitari. De fet, afegeix, “l’estigma sanitari davant la salut mental resulta un dels més presents i, a la vegada, un dels que obstaculitza més la recuperació del pacient”.
En aquest sentit, la Maria va viure una experiència discriminatòria pel fet de decidir ser mare. De fet, va aconseguir quedar-se embarassada, però va patir un avortament espontani. De seguida que va notar que tenia pèrdues, va visitar la ginecòloga d'urgències, qui li va demanar que li donés tot el seu historial mèdic. Tot i que va dubtar, ja que no podia tenir cap relació, finalment li va explicar que patia d'un trastorn psicòtic esquizo afectiu, però que feia molts anys que es trobava estable i controlada mèdicament. Com a resposta, la ginecòloga va esbufegar i, a partir d'aquell moment, no la va tractar igual. De fet, la va despatxar el més ràpid possible de la consulta, sense, inclús, realitzar totes les rutines necessàries.
A més, pel fet de ser dona, la testimoni ha patit un doble estigma en relació a la seva voluntat de ser mare. En un curs per a ser acompanyants de persones amb trastorn esquizofrènic, en el qual els assistents eren, a excepció de la Maria, professionals de la salut mental, quan els van explicar el percentatge de que un genitor hereti el trastorn, una companya va decidir advertir-la de que no fos mare. L’entrevistada explica que “es va veure amb l’obligació moral de dir-me que jo no podia ser mare que, amb el que acabàvem d’aprendre, seria molt egoista per part meva tenir un fill, com si el meu trastorn fos el pitjor del món. No crec que a una persona amb càncer, per exemple, li prohibeixin tenir fills, inclús sabent que hi ha una gran possibilitat d'herència també”.
Es tracta d’una discriminació molt arrelada a tota la població i que, com tot estigma cap a un col·lectiu minoritari, influeix negativament en els afectats. Així i tot, en aquest cas l’impacte de l’estigma resulta encara més perjudicial, ja que afecta directament en la condició de la persona, que veu com la seva recuperació es dificulta a causa de la falta de comprensió, acceptació i suport de la societat.
Però, d’on prové aquest estigma? La doctora Mas defensa que l’element social que més contribueix en perpetuar l’estigma i, a la vegada, l’element que podria millorar més el nivell d’educació, sensibilització i coneixement de la salut mental són els mitjans de comunicació. La representació negativa de les persones que pateixen un trastorn de salut mental per part dels mitjans té lloc tant en els continguts informatius com en els de ficció. En els primers, les notícies en les quals apareixen solen estar emmarcades en la secció de successos, amb titulars alarmistes i sensacionalistes, mentre que, les notícies positives, solen ser paternalistes, “destacant la minusvàlua i les mancances” afegeix; en els elements de ficció, apareixen com a persones temudes, rebutjades, causants de vergonya i castigats.
Les persones afectades reconeixen haver-se sentit molt dolgudes en més d’una ocasió en relació al tractament dels mitjans de comunicació respecte la seva malaltia. El Xavi recorda casos en què la depressió ha sigut presentada com la causa d’un incident o d’un atac, com en el cas del pilot d’avió de Germanwings. “Fins que no varen trobar un problema de salut mental, no varen parar”, afirma l’entrevistat, i afegeix, “sempre busquen la justificació de successos d’aquest estil en els problemes de salut mental i no és just perquè hi ha molta gent amb problemes de salut mental que no som violents ni ho hem sigut mai ni ho serem, i d’altres persones molt violentes que no tenen cap problema de salut mental. No té res a veure”. La doctora afegeix que “les persones amb un trastorn mental no són violentes o, si ho són, no és a causa de la seva malaltia. De fet, tenen més pensaments auto lítics que heterolítics, que no en tenen. Es farien mal a ells mateixos abans que als altres”.
En aquest sentit, la doctora Mas afirma que l’efecte negatiu del tractament dels mitjans de comunicació esdevé doble ja que, per una part, afecta directament a la persona amb una malaltia de salut mental i, d’altra, reforça encara més les concepcions negatives i els estereotips de la societat.
I les dades confirmen aquesta mala praxis dels mitjans. Segons l’"Informe del Tractament Informatiu de la Discapacitat", només 4,2% dels articles de premsa publicats sobre la discapacitat, es refereixen a temes de salut mental. A part d’aquest silenciament, gairebé la meitat de notícies relacionades amb salut mental, un 47%, tenen connotacions negatives, segons l’"Informe 2015 de l’Observatori de mitjans i salut mental" d’Obertament.
La utilització del llenguatge en sentit pejoratiu, en concret, l’ús metafòric amb connotacions que suposen una discriminació o l’associació del diagnòstic de salut mental amb la responsabilitat de notícies de successos, esdevenen alguns dels gran problemes del tractament dels mitjans. L’Ariadna Rogero, encarregada de premsa d’Obertament, explica que “els mitjans solen realitzar, d’una forma molt prematura, judicis sense verificació i, així, relacionen diagnòstics mentals amb els motius que han conduït a la persona a causar el problema en qüestió, reconeixent-lo, directament, pel seu suposat trastorn”.
Aquesta tractament pejoratiu del llenguatge es pot comprovar freqüentment en els titulars d’algunes notícies de successos, com ara la ja citada “El suicida de Germanwings sufría psicosis y apenas dormía” (La Vanguardia, 27/01/2018), i d'altres com “¿Por qué los treintañeros se han vuelto locos con Pokémos Go?” (El País, 26/07/2018) o Un esquizofrénico desata el terror en una escuela de Japón al asesinar a puñaladas a ocho niños (El País, 09/06/2001). Tots ells identifiquen l’autor del crim amb la seva malaltia, tot i que pot ser el trastorn no té res a veure, o inclús no és real.
Des de l’organització Obertament, s’han desenvolupat diverses campanyes per a millorar el tractament comunicatiu dels mitjans respecte aquesta temàtica. Entre elles, organitzen esmorzars amb periodistes durant els quals una persona afectada per un trastorn els explica com es senten respecte les informacions que apareixen en els mitjans i, a partir d’aquí, s’inicia un diàleg entre ambdues parts. Els periodistes fan referència al desconeixement, la falta de consciència, la falta de temps o recursos... com a motiu d’aquest estigma. Així i tot, l’encarregada de premsa defensa que aquests motius no en són l’excusa real, sinó que existeix un estigma social que s’ha de trencar d’arrel per poder deixar de veure les persones que pateixen un trastorn mental com a diferents.
Els mitjans de comunicació tenen un paper primordial en aquesta missió, com a creadors i perpetuadors d’opinió pública. De fet, tal i com apunta Rogero, “els mitjans haurien de vetllar per la pràctica democràtica i acollir la diversitat social en totes les seves facetes i, per tant, no haurien de perpetuar prejudicis que puguin alimentar discursos d’odi o conductes discriminatòries cap a cap col·lectiu minoritari, sinó que haurien de tenir una funció normalitzadora”.
En els darrers anys, hem vist com col·lectius històricament marginals o bé reprimits, han anat guanyant terreny en la lluita per a la normalització. El cas del boom feminista o la reivindicació LGTBI en són un exemple. Tot i que encara quedi molt camí per recórrer, es presenta una clara diferència entre aquests i el col·lectiu d’afectats per un trastorn de salut mental, tema que encara segueix sent tabú, “a causa d’una falta d’educació emocional molt latent en la nostra societat”, afirma la doctora Mas.
D’aquesta manera, els mitjans de comunicació tenen l’obligació de trencar amb el silenci i, a més, normalitzar les malalties mentals per a que s’entenguin com una qüestió més de salut, que pot afectar a tothom, com un càncer o una fissura. Així, continua Rogero, “els mitjans haurien de deixar de provocar estranyesa i distanciament amb la perpetuació dels estereotips i, en canvi, produir comprensió, tolerància i normalització”.
En aquesta situació utòpica, els afectats per un trastorn mental no haurien de preocupar-se pel que pensarà la societat de la seva malaltia ni s’haurien de molestar en amagar-la perquè els acceptin, sinó que podrien enfocar-se plena i únicament en la seva recuperació. De fet, la doctora Mas reivindica que l’estigma perjudica, directament, a la recuperació del pacient; com més estigma, menys recuperació.
En aquest sentit, el Dani manifesta que, al cap i a la fi, les persones amb un trastorn de salut mental no són monstres, ni genis, ni gents estranya. Són persones a peu que poden tenir una vida normalitzada i que, al cap i a la fi, poden ser feliços. De fet, ell apunta “jo tinc un trastorn de salut mental, però soc feliç”. És feina de tots canviar el xip i, com diu l’Ariadna, “reconèixer a tothom com un ésser humà i no per la malaltia que tenen, ni per qualsevol altra causa”.
1 de cada 5 persones pateixen o patiran una malaltia mental al llarg de la seva vida
El Dani Ferrer va ser diagnosticat de trastorn esquizofrènic als 21 anys, després d’haver abandonat els estudis a causa dels episodis de paranoia que sofria. Ell es va sentir alleujat ja que, per fi, entenia què li passava, i des de llavors mai ho ha ocultat. Defensa que la seva malaltia és com qualsevol altra, que se n’hauria de poder parlar sense cap problema. Malgrat tot, aquesta sinceritat li ha provocat quedar al marge de processos socials normals com, per exemple, un procés de contractació laboral en el qual va ser escollit com a millor candidat, però va acabar sent rebutjat en el moment en què va presentar el certificat de discapacitat, perquè creien que era deguda al consum de drogues, un dels tòpics més difosos en trastorns d’aquest tipus. I aquesta falsa associació no respon a un fet aïllat.
De fet, l’estigma laboral cap a les persones que pateixen un trastorn de salut mental es presenta com un dels més freqüents. El Xavi León, tot i que ha estat molts anys amagant la seva depressió, també ha patit l’estigma en aquest àmbit. En una feina, va haver d’agafar uns dies de baixa perquè no es trobava bé. Quan es va voler reincorporar, li van comunicar que estava acomiadat perquè, segons creu l’entrevistat, la seva mútua va fer arribar el seu diagnòstic al seu cap i va poder comprovar que patia depressió. Ell no ho havia explicat ni a un sol company i, des d’aquell dia, ho va explicar encara menys.
PERCENTATGE DE NOMBRE D'ATRIBUCIONS
(segons procedència)
PERCENTATGE D'OCULTACIÓ PER ÀMBIT
L'estigma sanitari, però, no es limita només en àmbits no relacionats amb la salut mental, sinó que s'accentua, sobretot en les unitats psiquiàtriques dels hospitals. La Maria explica que les tres vegades que ha estat ingressada a la planta d'aguts de psiquiatria a causa d'un brot, li han aplicat la contenció mecànica com a primera mesura, sense conèixer el seu cas ni intentar tractar-la amb altres vies menys agressives abans. Inclús, en una ocasió va arribar a estar lligada durant tot un cap de setmana, ja que no hi havia cap psiquiatra de guàrdia i els infermers creien que, tot i estar totalment tranquil·la, era perillós deslligar-la. Respecte aquesta experiència, la Maria confessa que creu "que és el pitjor que m’ha passat en la vida”, i afegeix, “és una tortura basada en l’estigma, la manca de recursos i/o la mala distribució d’aquests i que agreuja el patiment i malestar del pacient, cosa que no ajuda a la nostra recuperació”.