La Maria va tenir el seu primer brot psicòtic als 24 anys, quan es trobava a Colòmbia amb una beca d’intercanvi. Aleshores, va ser quan varen començar les al·lucinacions, majoritàriament auditives, que li van provocar una desconnexió molt forta de la realitat. Quan va aconseguir tornar a casa seva, a Terrassa, la van diagnosticar amb un trastorn esquizo-afectiu i va iniciar un tractament que la va ajudar a estabilitzar-se i conèixer el seu trastorn per a detectar els símptomes d’un possible futur brot. Així, en els dos brots psicòtics que ha tingut posteriorment, ha viscut el procés de control i recuperació d’una forma molt més conscient i amb unes conseqüències menys dures que en el primer.

​

Tenint en compte que viu en una ciutat on les dinàmiques són similars a les d'un poble, automàticament després del primer brot, les persones del seu voltant es varen assabentar. Igualment, la Maria no ho amagat mai. De fet, afirma que “la sortida de l’armari és súper necessària per trencar tots els prejudicis i els estigmes que hi ha al voltant de la salut mental”.

​

A partir d'aquí, va començar a notar que alguns amics es distanciaven o que no la recolzaven en els moments que ella necessitava més suport. La Maria argumenta que moltes persones no saben com enfrontar una malaltia d’aquest tipus, i afegeix que “no saben com tractar-te, ni saben què dir al respecte”.

​

I no és l’únic àmbit en el qual la Maria ha patit estigma. De fet, la discriminació que ha experimentat a causa del seu trastorn de salut mental s’ha traslladat a la família, a l’àmbit sanitari i en processos de selecció de feina.

​

Tot i que es sent molt afortunada amb la família que ha tingut i afirma que té molta sort, en algunes ocasions, sobretot quan estava més fluixa, l’han acabat tractant amb paternalisme i l’han infantilitzada. Per exemple, quan estava més medicada a causa d’haver sofert un brot feia relativament poc i, en conseqüència, processava la informació més lentament i li costava més del normal parlar de forma fluïda, la seva germana sempre acabava les seves frases o explicava als demés el que volia expressar amb enunciacions tipus “el que vol dir és que...” o “el que pensa és que...”.

​

En l’àmbit sanitari especialitzat en salut mental, la Maria ha patit el maltractament que suposen les contencions mecàniques en els tres ingressos hospitalaris que ha tingut. Inclús, en una ocasió, la van mantenir lligada durant tot el cap de setmana, ja que no hi havia un psiquiatra de guàrdia i els infermers consideraven que no podien deslligar-la sense ordres del metge responsable, tot i que la pacient ja es trobava en un estat de tranquil·litat plena. “Això et genera molt malestar, molta impotència, molta frustració... i és molt dolorós“, assegura la Maria, i afegeix, “crec que és el pitjor que m’ha passat en la vida”.

​

A més, pel fet de ser dona, la testimoni ha patit un doble estigma en relació a la seva voluntat de ser mare. En un curs per a ser acompanyants de persones amb trastorn esquizofrènic, en el qual els assistents eren, a excepció de la Maria, professionals de la salut mental, quan els van explicar el percentatge de que un genitor hereti el trastorn, una companya va decidir advertir-la de que no fos mare. L’entrevistada explica que “es va veure amb l’obligació moral de dir-me que jo no podia ser mare que, amb el que acabàvem d’aprendre, seria molt egoista per part meva tenir un fill”.

​

En l’àmbit laboral ha patit estigma durant un procés de selecció en el qual, en la mateix bateria de preguntes, li van demanar si tenia algun trastorn de salut mental. La Maria, conscient de l’estigma que existeix i davant l’òbvia necessitat de treballar per a poder pagar les seves despeses, ho va negar. La resposta de l’entrevistadora va ser dir-li que ja es notava que no tenia cap problema de salut mental. I la van contractar.

​

En relació a la causa d’aquest estigma vers la salut mental, la Maria argumenta que es deu a una barreja de motius, des de l’imaginari col·lectiu dels antics manicomis, fins a la por i el desconeixement de la societat, així com els estereotips que els mitjans de comunicació perpetuen.